dilluns, 19 de maig de 2008

El conill poregós

Exercici 33.

Una vegada un conill, que s’avorria moltíssim en el seu cau, decidí passejar pel sol durant una estona; però, de sobte, va descobrir damunt seu l’ombra de les seues orelles. De seguida, es va creure que un animalot molt gran i amb moltes bones banyes el perseguia i es va espantar tant que començà a córrer ple de por. Però quan, de tant en tant, s’aturava per a descansar i respirar una mica veia sempre aquella bèstia al seu costat. Finalment, després de córrer com una fletxa i travessar una llarga planura el conill aconseguí amagar-se davall d’unes branques de matoll i l’ombra de les seues orelles, com és lògic, desaparegué immediatament.

Llavors, a pesar del cansament que sentia, va voler donar les gràcies al déu per haver-lo salvat i exclamà:
- Si tu que ets el creador no m’hagueres dotat d’unes cames tan àgils i corredores, no m’hauria pogut salvar mai.
I va descansar en pau ben satisfet.

Completat per Arantxa G.

2 comentaris:

Javier ha dit...

Gracies arantxa i tu josep ricard que has fet aquesta pagina i a sigut la mijor que has fet en tota la teua vida, i tambe de ser un bon profesor.BYY!!!

josri ha dit...

No et passes, Javier, que tan poc és per a tant. Si este bloc continua el proper curs serà perquè vosaltres participeu, perquè el fem entre tots.