dimecres, 26 d’octubre de 2011

Per què és un relat fantàstic?

Llig el següent relat i raona, als comentaris, per què és del subgènere fantàstic.
El gamusí de Cèlia i Paloma

 Era un dia com tots. Cèlia estava en classe de dibuix esperant la seva amiga Paloma, que era d'un altre poble.
-Hola Cèlia –va dir Paloma quan va arribar.
-Hola Paloma –va contestar Cèlia –hem de fer un dibuix lliure, però jo no sé què dibuixar.
-Per què no li ho preguntes a Imma?
-Tens raó. Imma! Què puc dibuixar?
-Jo no ho sé, Cèlia. Com si vols dibuixar un gamusí.
-Un gamu…què?
-Gamusí, un ser mitològic que probablement no existeix.
-I quin aspecte té?
-Ningú ho sap. És diferent per a cada persona.
-Val, gràcies. Puc anar a per la cartulina a la taquilla?
-Clar que sí.
-I jo? –va dir Paloma.
-També, però apresa.
Celia i Paloma caminaven per l´institut.
-Li he preguntat a la mestra què puc dibuixar i m´ha dit que un gamusí.
-Un gamusí? Açò no existeix, veritat?
-Home no crec. Pero m´agradaria saber-ho –va dir Celia mentre obria la taquilla. Un núvol de fum verd que eixia de la taquilla va envoltar-les.
-Què és això? –va dir Paloma. El núvol quasi les asfixiava. Van ofegar un xicotet crit. Però ningú les va escoltar. Van desaparèixer.
Les xiques estaven dins de la taquilla.
-Com podrem cabre les dues ací? –va preguntar Cèlia.
-Com podrem caure les dues ací? Açò es el més important? I el fet de que ens haja absorbit una taquilla?
-Shh –va dir Celia posant-se el dit a la boca –Silenci.
-I una porra que et menges silenci.
Cèlia va eixir de la taquilla. Ara estaven en una muntanya, tota coberta de neu. El paisatge estava compost per moltes muntanyes blanques i un xicotet iglú que es veia a lo lluny.
-Mira Paloma -va dir Cèlia –Paloma? Paloma? –Cèlia es va girar i va vore a Paloma, encara dins de la taquilla.
-AHHH!!! –cridava com una boja –Estem ací! Auxili!
-Paloma…
-Estem atrapades al Polo Sud o Nord o jo que sé on.
-Paloma…
-Tinc les mans morades del fred i…
-Paloma…
-Deixa'm acabar. Tinc que anar al servei, tu ves algú? Jo tampoooc!!
-Paloma!
-Què!
-Els teus  crits han produït una allau de neu! Mira! –efectivament, un allau anava a per elles.
-CORRE! –va cridar Paloma.
-Amague'm-nos a l'iglú, ràpid!
Van amagar-se al iglú tan xicotet que hi havia al lluny.
-Eh! Xiquetes! –va dir una veu.
-Qui ha dit això? –van preguntar.
-Estic ací –la veu era d'un homenet pelut, blanc, amb cua de conill, mans de porcoespí i orelles de dragó.
-AHH! –van cridar les dues xiques.
-No us espanteu. Sóc un gamusí de la neu.
-Has dit…un…gamusí? –va preguntar Cèlia.
- Si, açò he dit? Us deia que ací no cabem les tres.
-Tens raó –va contestar Paloma mentre li donava una potada al gamusí que eixia disparat pels aires fins a l´allau.
-Per què has fet açò? –va preguntar Cèlia. Van eixir de l´iglú
-Oh no! –va dir Cèlia
-Què passa? –preguntà Paloma.
-La taquilla per a tornar a casa. Està davall la neu.
-I qué?
-Hi hauran molts metres de neu d'ací a la taquilla!
-Jo us anava a ajudar, però vist com m´heu tractat, crec que no –va dir el Gamusí, que estava al seu costat –quasi m´ofegue amb la neu! Quines xiques! Ja us apanyareu com pugueu! Les xiquetes de hui en dia! No sabeu respectar a ningú!
-Escolta, és la primera vegada que veig un gamu.. –va dir Paloma.
-Gamusí –li va ajudar ell.
-El que siga. Tu no hauries fet el mateix! –el gamusí va posar-se roig. El seu pèl blanc es va tornar roig també.
-Demana-li disculpes –va dir Cèlia en veu baixa. El gamusí començava a donar por.
-Per què? –preguntà Paloma.
-Demana-li disculpes! –aquesta vegada li l´ho va dir cridant.
-Esta bé. Disculpa'm, no thauria d'haver-te donat una potada. Contenta?
-Si, molt.
-Accepte les teues disculpes –va dir el gamusí posant-se blanc una altra vegada.
-Gràcies. Però, ens ajudaràs a eixir.
-Clar. Però espereu. No voleu un xocolate calent abans d'eixir.
-Tenim molta presa.
-Oh, bé.
El gamusí va començar a donar voltes i mes voltes fins fer un forat en terra que anava fins a la taquilla.
-Aneu per ací, i arribareu a casa.
-Gràcies gamusí.
-Adéu xiquetes.
El fum vedr les va envoltar una altra vegada. Fins a  portar-les de nou a l´institut.
Van entrar dins de la classe corrent, i van adonar-se de que el temps a l´institut no hi havia passat. Quan van anar-se'n eren les 8:27, i quan van eixir eren les 8:27 també.
-O  siga que… -va dir Celia – si el temps no passa, per què no anem a per xocolate calent?
-Si! –van tornar a la taquilla i van dir “m´agradaria ver un gamusí”. El núvol  va tornar una altra vegada. El gamusí va posar-se molt content al tornar a vore-les. Van prendre el xocolate i s´ho van passar molt bé jugant a fer ninots de neu. Van anar-se'n de nou a l'institut, no sense abans prometre-li tornar una altra vegada al gamusí.
Van entrar a classe. Cèlia va dibuixar al gamusí, i li'l va donar a Imma.
-Açò què és?
-Un gamusí de la neu.
-Oh que bonic! N'has vist algun? –va preguntar rient-se.
-Si et dic tot el que he vist aquest matí….
                                       Cèlia  2n B