Si ja has llegit la primera part de Finis Mundi et serà fàcil ordenar aquests fragments del llibre.

_ Què ha passat?

—M’ha atacat— va respondre Michel, assenyalant el sacerdot—. Amb un punyal i a traïció.

—He arribat just a temps per a salvar-lo—va fer el cavaller a contracor; va ser llavors quan Mattius va descobrir que tenia l’espasa banyada en sang.

— Heu matat un sacerdot en una església?- El joglar no s’ho creia-. Això és profanació!

—Profanació era el que feia ell ací- va replicar l’aquità malhumorat-. Era un adorador del diable.

Va alçar la mànega de l’hàbit del capellà amb la punta de l’espasa. Mattius va veure que portava un cercle amb tres ulls tatuat en la pell del braç.

Mattius la va mirar. Tindria uns dèsset anys. El cabell castany li emmarcava un rostre d'expressió entremaliada en què brillaven uns profunds ulls verds amb una purna de malícia.

Es va assentar junt amb ells després de comprovar que l’hostaler estava entretingut parlant amb el nouvingut i no la mirava.

—M’han dit que eres molt bo en el teu ofici; que t’has fet famós en la teua terra.

—Això diuen— va respondre Mattius amb cautela.

La xica el va mirar als ulls.

Oculta per l’ombra dels arbres frondosos, una figura corria pel bosc, pantaixant, entropessant, buscant un refugi. Va donar una entropessada i va caure sobre la humida herba. Va rodar fins a un espés matoll i es va ocultar allí, xanglotant. Només quan les veus es van apagar es va atrevir, prudentment amagat i sense aguaitar massa, a tornar la vista arrere per a contemplar les restes del que havia sigut la seua llar en els últims anys. Tremolant, va veure com el foc es consumia lentament.