Cascos i bicicletes
Observe amb cert estupor la polèmica
suscitada per la proposta de la DGT d'obligar a portar casc als ciclistes a les
ciutats, igual que ja ho fan en carretera. L'únic argument en contra que m'ha
semblat convincent és l'oïda en algunes tertúlies de que cadascú és molt lliure
de matar-se com vulga. A partir d'aquí, l'obligatorietat del casc en carretera
i no en ciutat suposaria assumir que l'asfalt ciutadà o les vorades de les
voreres són tous com l'esponja, o si els motoristes el porten i els ciclistes
no, caldria pensar que aquests tenen el crani més dur. Les dues hipòtesis són
possibles, però cal demostrar-les. La coherència de la tesi del no casc és molt
semblant a la que tothom porte el cinturó de seguretat i ningú discutisca la
seua utilitat per reduir els riscos en els accidents, menys els taxistes en
ciutat, que segons sembla són immunes als mateixos quan són els que més hores
estan al volant.
Reconec que no sóc imparcial: porte gairebé 25 anys des d'un observatori privilegiat com l'ONT, veient com a tot Espanya moren ciclistes després d'un traumatisme cranioencefàlic i acaben sent donants d'òrgans. Això no passa necessàriament després d'un gran accident, sinó a vegades després d'una simple relliscada o un frec amb un cotxe que acaba amb el cap contra l'asfalt. Els meus fills van ser convenientment alliçonats per ni tocar la bici sense casc, quan ni tan sols els del Tour el portaven i els altres xics els miraven fatal.
I pel que fa als congressistes que en el seu perfecte dret s'oposen a la mesura, seria d'agrair que digueren que defensen interessos electorals locals, turístics o econòmics perfectament legítims, o simplement que diuen que no perquè "ho ha proposat el partit de davant" . Però, per favor, no ens donen arguments que atempten al sentit comú. El més genial va ser qui va dir oposar-se a la llei però va demanar campanyes de conscienciació (que és el que es demana quan no se sap ben bé què fer) per convèncer-nos de les bondats de dur casc. Però home, pot haver-hi major campanya de conscienciació negativa que un cop posat el tema sobre la taula, els representants dels ciutadans s'oposen? Tan convençut està que quan els polítics diuen una cosa, la gent intueix que el camí correcte és el contrari?
En un país desenvolupat, i Espanya ho és, les morts evitables, simplement s'eviten, i aquest és un bon exemple. - Rafael Matesanz. Director de l'Organització Nacional de Trasplantaments.
Reconec que no sóc imparcial: porte gairebé 25 anys des d'un observatori privilegiat com l'ONT, veient com a tot Espanya moren ciclistes després d'un traumatisme cranioencefàlic i acaben sent donants d'òrgans. Això no passa necessàriament després d'un gran accident, sinó a vegades després d'una simple relliscada o un frec amb un cotxe que acaba amb el cap contra l'asfalt. Els meus fills van ser convenientment alliçonats per ni tocar la bici sense casc, quan ni tan sols els del Tour el portaven i els altres xics els miraven fatal.
I pel que fa als congressistes que en el seu perfecte dret s'oposen a la mesura, seria d'agrair que digueren que defensen interessos electorals locals, turístics o econòmics perfectament legítims, o simplement que diuen que no perquè "ho ha proposat el partit de davant" . Però, per favor, no ens donen arguments que atempten al sentit comú. El més genial va ser qui va dir oposar-se a la llei però va demanar campanyes de conscienciació (que és el que es demana quan no se sap ben bé què fer) per convèncer-nos de les bondats de dur casc. Però home, pot haver-hi major campanya de conscienciació negativa que un cop posat el tema sobre la taula, els representants dels ciutadans s'oposen? Tan convençut està que quan els polítics diuen una cosa, la gent intueix que el camí correcte és el contrari?
En un país desenvolupat, i Espanya ho és, les morts evitables, simplement s'eviten, i aquest és un bon exemple. - Rafael Matesanz. Director de l'Organització Nacional de Trasplantaments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada